Transformació digital i pandèmia: set tendències educatives per a l’era post-COVID-19

Des de l’accés massiu a internet a mitjan dècada dels noranta del segle passat, la transformació digital ha estat un fenomen que ha anat afectant tots els àmbits de l’activitat humana. En unes primeres etapes, aquest procés es va limitar a digitalitzar els elements analògics i a virtualitzar els físics. Més endavant, va accelerar processos i va simplificar les cadenes de valor en la producció de béns i serveis, fet que va permetre, fins i tot, multiplicar per factors exponencials l’escalabilitat d’un negoci. Però l’última etapa d’aquest procés sempre comporta una disrupció, és a dir, la mutació total o parcial de l’activitat, molt més enllà de les indubtables millores obtingudes per la digitalització en les fases inicials.

“L’última etapa de la transformació digital comporta una disrupció.”

Així és com la compra del darrer CD del nostre grup de rock preferit o la baixada dels grans èxits de l’any 2020 en una botiga en línia han donat pas a Spotify, com la saga completa de Star Trek en Blu-ray ha anat migrant cap als catàlegs de Netflix i HBO, o com —en un futur no gaire llunyà— veurem com les grans indústries automobilístiques europees i asiàtiques esdevenen operadores digitals i gestionen la mobilitat de milions de persones mitjançant una aplicació i una flota d’automòbils elèctrics sense conductor.

En trobem més exemples en altres sectors, com ara les finances —que s’adapten a una nova realitat modelada per les criptomonedes i les cadenes de blocs— o la salut, que aprofita la tecnologia portable (wearable) i els telèfons intel·ligents per fer un seguiment assistencial dels pacients de manera telemàtica, per monitorar-ne les constants i per gestionar-ne les dades amb sistemes d’intel·ligència artificial (IA). Però què passa en l’àmbit de l’educació?

“La COVID-19 podria ser el cigne negre que actuï com a impulsor de la transformació digital de l’educació.”

Tot i la penetració de la tecnologia digital a les aules d’escoles i universitats, i malgrat les demandes de capacitació tecnològica dels sectors professionals i de la societat en general, sembla que el temps passa més a poc a poc en l’àmbit educatiu que en la vida quotidiana.

I si l’educació encara estigués en les primeres etapes del procés de transformació digital? Un dels aspectes que caracteritzen aquestes fases inicials és la generació de coneixement i recursos perquè es desencadeni, en el seu moment, la darrera etapa de disrupció. En efecte, la incorporació gradual de les anomenades tecnologies educatives als nostres centres —aules i campus virtuals com ara Google Classroom o Moodle, pissarres interactives, ginys de robòtica, impressores 3D, portàtils i tauletes, o paquets ofimàtics d’informàtica en núvol (cloud computing) com G Suite for Education o OneDrive de Microsoft—, juntament amb la infinitud d’aplicacions i serveis que fem servir quotidianament per relacionar-nos socialment, organitzar-nos el temps, crear i compartir documents, gestionar projectes professionals, comunicar-nos de manera immediata o gaudir de les nostres sèries preferides, proporcionen als diferents agents del sistema educatiu —estudiants, docents, famílies, direccions de centres, investigadors, documentalistes, pedagogs, gestors acadèmics o enginyers de sistemes— el bagatge i les condicions ambientals necessaris per crear maneres noves d’aprendre i d’organitzar l’activitat formativa.

“L’evolució de l’ecosistema educatiu a partir d’aquesta crisi és poc previsible. Hi entren en joc reptes i factors nous que alteren les condicions de l’entorn, n’estressen els agents i creen nínxols nous que han de ser ocupats.”

L’arribada de la pandèmia podria ser el cigne negre que actuï com a impulsor de l’última fase del procés de transformació digital de l’educació. És àmpliament compartida la idea que la crisi generada per la COVID-19 sembla haver fet aflorar, com cap altre factor no ho havia pogut fer abans, totes les capacitats, el coneixement i els recursos disponibles en tots els àmbits educatius. Amb l’objectiu de garantir la continuïtat de l’activitat educativa en una situació de màxima excepcionalitat, la xarxa ha esdevingut de la nit al dia un autèntic basar d’eines, recursos d’aprenentatge, experiències, i consells de centenars d’opinadors sobre ensenyament en línia.

No obstant això, aquesta crisi té molt de global i poc de comú. Al meu entendre, hi ha quatre característiques que poden situar-ne el desenllaç lluny de la superfície i de l’abast de les mirades de molts experts, massa enfocades a la immediatesa i massa lligades al sentit comú. Em refereixo a les característiques següents:

  1. El caràcter global: no hi ha oasis ni territoris neutrals; les solucions locals depenen de solucions globals i viceversa.
  2. La naturalesa sistèmica: afecta tots els sectors i àmbits de l’activitat humana, les causes i les conseqüències són interdependents amb el que passa fora de l’àmbit educatiu.
  3. La profunditat insondable: els efectes de la crisi no es poden calcular només a partir d’indicadors de primer nivell; tot el que passa té arrels profundes de tipus estructural.
  4. L’elevat grau d’incertesa: no sabem què passarà ni de quina manera, ja que no tenim models ni punts de referència.

L’evolució de l’ecosistema educatiu a partir d’aquesta crisi és poc previsible. Hi entren en joc reptes i factors nous que alteren les condicions de l’entorn, n’estressen els agents i creen nínxols nous que han de ser ocupats. Algunes de les tendències de l’aprenentatge previstes per al segle xxi quedaran obsoletes. D’altres, en canvi, es potenciaran i es convertiran en part constitutiva de pràctiques i models educatius nous.

Concloc aquest post proposant un exercici als lectors i les lectores. He seleccionat set tendències «pre-COVID-19» sobre el futur de l’ensenyament (vegeu la taula). Totes aquestes tendències estan formulades a partir de l’anàlisi de diferents informes i de les aportacions de diversos experts [1]. Convido els lectors a reflexionar i intentar identificar quines d’aquestes tendències es veuran potenciades, quines perdran rellevància i quines formaran part del nou ecosistema educatiu en l’era post-COVID-19.

 

TENDÈNCIA 1.

Informalització de l’aprenentatge

Increment de l’aprenentatge informal potenciat per la xarxa i la tecnologia digital. Té relació amb l’anomenat aprenentatge continu referit a la interconnexió d’aprenentatges adquirits en diferents àmbits (professional, social, acadèmic, lúdic, etc.). Penetra en l’activitat formativa dels entorns acadèmics a partir de maneres de crear i distribuir el coneixement diferents de les de l’aprenentatge formal.
TENDÈNCIA 2.

Aprenentatge al llarg de la vida (lifelong learning)

Activitat formativa al llarg del cicle de vida d’una persona que no està vinculada solament a unes etapes determinades. Té lloc tant en àmbits formals com informals i en contextos diferents (laboral, acadèmic, domèstic, etc.). La capacitat dels estudiants per dissenyar la seva trajectòria formativa al llarg de la vida i de disposar d’habilitats superiors per aprendre en contextos digitals es considera un aspecte crític.
TENDÈNCIA 3. Aprenentatge autodirigit La personalització de l’aprenentatge és un dels mantres més recitats per responsables docents i gestors formatius. No obstant això, la veritable personalització és la que empodera i capacita les persones per prendre decisions en relació amb el seu propi procés formatiu, i per aprofitar les nombroses oportunitats d’aprenentatge que ofereixen la xarxa i l’ecosistema educatiu. En un context de formació al llarg de la vida i amb una tendència creixent cap a la informalització, la capacitat de dirigir i gestionar el propi aprenentatge és essencial.
TENDÈNCIA 4.

Aprenentatge social (social learning)

L’aprenentatge social és a la base de teories i moviments de renovació pedagògica anteriors a la xarxa i en nombrosos enfocaments i pedagogies emergents actuals, com ara la classe inversa (flipped classroom), el moviment maker o el design thinking. La proliferació en els àmbits professionals i domèstics d’aplicacions i eines d’informàtica en núvol (cloud computing), de comunicació o de gestió de projectes contribueix a dur a terme experiències educatives de tipus socioconstructivista basades en la col·laboració.
TENDÈNCIA 5.

Deslocalització

Com passa amb altres activitats, l’aprenentatge ja no pot ser referenciat per coordenades espaciotemporals. La connexió permanent i les aplicacions d’informàtica en núvol (cloud computing) que ofereixen els dispositius mòbils permeten aprendre en qualsevol moment i en qualsevol lloc amb unes prestacions elevades pel que fa a l’accés a la informació, a la comunicació i a la productivitat que ofereix l’entorn tecnològic.
TENDÈNCIA 6.

Automatització

Els avenços en intel·ligència artificial (IA) comencen a esbossar escenaris educatius amb bots i assistents virtuals que tenen papers diferents en els processos acadèmics i formatius. Així mateix, la confluència de l’analítica d’aprenentatge (learning analytics) amb els algorismes d’IA (machine learning) posen a l’abast dels docents i les institucions educatives la possibilitat de personalitzar l’aprenentatge dissenyant continguts i activitats a mida i de manera dinàmica.
TENDÈNCIA 7.

Liberalització de l’acreditació

La irrupció de la tecnologia de cadena de blocs (blockchain) dins l’ecosistema educatiu obre la possibilitat de disposar de sistemes de reconeixement i acreditació de competències, habilitats i experiències formatives sense necessitat de tenir arxius centralitzats en institucions determinades. Els aprenentatges adquirits en espais informals o les destreses desenvolupades en entorns corporatius es poden acreditar de manera fiable, permanent i detallada.

 

Taula 1. Set tendències educatives pre-COVID-19.

[1] Vegeu: Mas, X. (2017). Quo vadis? Una mirada hacia la otra orilla. A Mas, X. (2017). El tejido de Weiser. Claves, evolución y tendencias de la educación digital. Barcelona: Editorial UOC.

Imatge de Peter Olexa a Pixabay

Xavier Mas on Twitter
Xavier Mas
PhD in Education and Society by the Universitat de Barcelona. Specialist and researcher on digital education at the eLearn Center of the Universitat Oberta de Catalunya. He has worked as a pedagogical adviser, learning designer and manager of educational innovation in this same university since 1997 and has published several papers and articles related to these areas. Also, he is the director of the Outer EDU collection (Editorial UOC) and associate professor at the Faculty of Education of the Universitat de Barcelona. His interest focus are the phenomenon of learning on the net, the impact of the digital society on education and the emergence of new training modalities.

1 thought on “Transformació digital i pandèmia: set tendències educatives per a l’era post-COVID-19”

  1. Pingback: Transformació digital i pandèmia: set tendències educatives per a l’era post-COVID-19, per Xavier Mas | Anna Forés Miravalles

Leave a Reply